divendres, 31 d’agost del 2007

Saber esperar



Fa uns anys, en un dels meus viatges a terres senegaleses, vaig aprendre una cosa molt important, saber esperar. Allà vaig viure completament en el present, amb calma, tranquilitat i pausa, perquè les coses passen sense pressa, en l'ara i aquí. El temps agafa una altre dimensió. No vulguis saber o tenir qualsevol cosa ràpidament o saber quan la tindràs, gran privilegi dels occidentals, sinó que has d'aprendre a saber esperar, perquè les coses arriben quan han d'arribar. I quina alegria quan arriben!!
Això que vaig aprendre allà, costa poder-ho practicar un cop aquí, però ho intento. Aquesta setmana pensava que seria decisiva, però no ha estat així, sembla que el destí vol continuar tenint-me amb l'incertesa. I jo, que ja he escollit un camí, però no depen de mi poder-lo realitzar, només em cal saber esperar. Esperar una mica més...

dimecres, 29 d’agost del 2007

el pa


Des de fa un temps, ens fem el pa a casa, com ja sabeu... i aquest és el resultat! ( el desordre de la cuina és una casualitat). És el primer pa que vam fer amb la panificadora nova, quan viviem al pis de Barcelona. Casi és tan perfecte com els que fa el meu pare.
Ens hem engrescat a ficar-hi coses, com pastanaga, pipes.. i aquest últim cop: all. El pa d'all me'l vaig endur a casa la Cèlia per les festes de Gràcia. El pa era bo, tot i que feia molta pudor. Però és una mica limitat, perquè per esmorzar amb mantega i mermelada no funciona. becus....

dimecres, 15 d’agost del 2007

jo


Aquesta sóc jo. Hi ha dies que són decisius. Pots portar molt de temps sabent, molt de temps amagant, temps aguantant, dormint, patint, aburrint, pensant.. Avui és un d'aquells dies que canvies alguna cosa ( la meva de molt endins) i ho fas de veritat. A partir d'ara.
Avui és un bon dia per començar el blog.

dimecres, 8 d’agost del 2007

el pa


Des de fa un temps, ens fem el pa a casa com ja sabeu...I aquest és el resultat! És el primer pa que vam fer amb la panificadora nova, quan viviem al pis de Barcelona. Casi és tan perfecte com els que fa el meu pare.
L'ùltim pa que vaig fer, hi vaig posar una mica d'all i me'l vaig endur al pis de la Cèlia per les festes de Gràcia. El pa era bo, tot i que feia molta pudor. El pa d'all però és un pa limitat, perquè per esmorzar amb mantega i mermelada no funciona. becus....