del cel

I una nit, un tros de llum del silenci estel·lar cercava vida, i va aturar-se en mi.

tocabufainstants

Esclaten, espateguen, les puc somiar, explotar, bufar i bufaaaaar i perseguir enlaire... atrapar-les.

Tenir-la al davant, tocar-la amb el dit.... puf, la fragilitat s'esfuma en l'esclat del no res, i del tot. Somriure, i guardar-ho per sempre.

I així és la vida, cercar, i tocar bombolles.

o O º . o o O o

. º. O º . º o o . . .

O : º o o o ·

O . o º .

vertigen arrant de somni

Cada dia et penso. I me de dir que ja no hi ets, perquè et sento tan aprop que a vegades no m'acabo de creure que has marxat fisicament.

Són uns segons molt breus, però alhora són eterns.

Quan et penso, m'ho he de dir, perquè encara tinc la sensació que arribaré a Arenys amb la motxilla a l'esquena, m'aturaré davant de casa i miraré cap a dalt, al balcó. I allà hi seràs tu, asseguda a la teva cadira, vigilant les flors del balcó i mirant els moviments del carrer a través del vidre. Llavors et treuré la llengua i tu me la treuràs.

Picaré el timbre i pujaré les escales corrents. T'abraçaré molt fort, sentiré la teva olor que tan m'agrada i et faré molts petons, i també al coll per fer-te pessigolles. I tu riuràs.

Em donaràs dos carmels, un i dos, com sempre i em demanaràs si he vingut amb avió i quants dies em quedaré. I jo et tornaré a abraçar per guardar-me aquest instant i et diré que t'estimo i que ets la iaia més maca del món.

aproximadament per no existir

Avui també.

Ja fa anys que vaig llegir La pell freda, i em va captivar, però des de que visc a l'illa que s'em apareixen escenes continuament. I m'agrada.

Avui recordo una de les moltes frases que vaig apuntar-me: El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins.

I la cançó que he cantat tantes vegades...

I no se si és perquè és l'últim llibre que he llegit, però comença a passar-me el mateix amb La memòria de les formigues.

"Una dona sola és una dona sola, una dona sola al costat del mar, és l'infinit"

Aquest llibre em fa tenir converses silencioses amb mi mateixa.

Avui he estat observant les petites formigues que han estat seduïdes per una gota de mel descuidada, una mel que em va enviar el meu pare de Vallgorguina. I no m'extranya. mmmhh...

"Visc amb el desig inùtil de ser una formiga. Les formigues no tenen memòria. Una formiga intel·ligent, guapa, forta, jove no se sent immortal perquè simplement no ho recorda. La formiga només recorda l'instant i aquest és l'estat ideal de l'existència."

avui és diferent

Perquè ho desitjava de veritat. Perquè no va poder disfressar-se de ninot de neu. Perquè ho va demanar: m'agradaria tocar sa neu.

I la vida és tan màgica, que desitjant-ho tan, ho va fer possible.

Una nit bellíssima i dolça...

Un despertar blanc. Aquest cop no vaig poder tornar el llit i tapar-me per contemplar-ho (era divendres), però vaig agafar la càmera.

I la memòria. No oblidaré Menorca de sucre. Avui Menorca, és diferent.

if all these dreams could find a way

No havia vist mai Menorca de color blanc.

Avui era aquest el camí mentre escoltava Better together....

la màgia amb què mirem

Seguint les instruccions del Carnestoltes que va venir a escola:

Tot valdrà, amb l'únic propòsit de què la disbauxa sigui cada any més grossa!!!

Dilluns poseu-vos alguna cosa al cap...

Dimarts poseu-vos alguna cosa al coll....

Dimecres veniu amb pijama, bata o la roba al revés...

Dijous veniu completament disfressats....

Tots a xalar!

Si Dilluns em poso al cap, un cabdell de llana fúxia i dues agulles de fer mitja del número 10 clavades al cap ( i un nen em diu: Miona, es xinitus no se fiquen xicles de manduixa en es cap).

Si dimarts em poso la tira de vint llumetes gegants, rodones i de color taronja que tinc penjades a l'estudi, com a collaret ( i un nen em pregunta si són "magalenes" tot mossegant-me una boleta...).

Si dimecres em poso un barnús gegant, vell i ple de boles, de color blau eléctric ( i un nena em diu: con esto podriamos ir al espacio ...)

Em pregunto per què quan ens fem grans, els adults, ens compliquem tan la vida.

Dissabte matí II

I segueixo amb el dissabte.

Dicideixo desfer algun dels desordres materials que m'acompanyen diariament. D'entre:

- disminuir el desordre dels meus bolsos...

- llençar alguna de les milers de coses que guardo (perquè podran servir per alguna cosa).

- revisar l'adreça de correu hotmail que fa segles que no miro.

I em proposo fer la opció més virtual.

Hi ha un munt de mails. Em pregunto perquè ho reviso de tan en tan. I és perquè penso que sempre es pot colar algun mail interessant (dentre tota la merda), d'algu que encara no sap l'adreça que tinc des de fa més de 3 anys. En el cas que fos així, el cor faria un salt de sorpresa.

Com el salt d'avui. Faria un so més o menys així (intentaré trancriure'l): gghhai.

És semblant a aquella sensació que m'agrada tant tenir i que malauradament es va perdent: la sorpresa de rebre una carta. Seria més o menys així: ggghhaiiuau.

El salt d'avui

Quan ja tenia encés l'acte reflexautomàtic d'apretar el botó eliminar: gghhai! Veig un mail amb el nom d'un antic company d'EGB, que fa anys que no en se res.

gghhai! els meus ulls no m'han enganyat.

El llegeixo i al final de tot ens demana que fem arribar el text i que fins hi tot li expliquem a les gambes, perquè quan emigrin al fons del mar també ho expliquin.

En aquest moment dicideixo tres coses:

- escriure-li un mail demanant-li tot el que em ve al cap.

- anar a la platja i explicar-ho al fons del mar. ( mitjançant un missatge a una ampolla, com els vells temps...)

- escriure el text al bloc.

Només em faltava la tercera.

El riu.

Totes les persones que coneixem, els fets que fem o ens passen, queden gravats dins nostre. Gravats de tal manera que esdevenen nosaltres mateixos en sí, no som una única persona o fet, sinó un recull de vivències.

Per tant, quan neguem (odiem) algun d'aquests elements esdevenim tristos, ja que alhora ens estem negant a nosaltres mateixos, al nostre amor. Neguem la realitat d'un passat (realitat fenomènica) o bé d'un futur (realitat mental). I negar-se a un mateix, ni que sigui una part, ens dur desamor, tristesa. Ens va molt bé provar de no eliminar sinó transformar, ja que odiar i estimar tenen la mateixa arrel: l'amor; que es defensa, en cas de d'odi; o es mostra tal com és, en cas d'estimar. Transformar és entendre, és acceptar, és estimar.

Per posar un exemple: quan hem pensat que quan siguem vells no podrem gaudir de la vida, que no podrem serem feliços, llavors ens hem entristit, ja que estem dient que serà dolent, i allò serà una part de la nostra vida, inherent a ella. Quan érem més petits no vàrem ser feliços? I quan vàrem ser més grans? I quan érem petits no ens vàrem entristir al pensar en com seria la vida quan fóssim més grans, pensant en tots aquells canvis que succeirien? I tot i així vàrem seguir sent feliços. Per què no podríem seguir sent-ho? Sempre haurem estat el mateix. No cal que patim, la vida és un procés encadenat, gradual, i gradualment ens anirem adaptant.

Acceptar no vol dir resignar-se a res, podem canviar tot allò que sigui possible en l'ara; i acceptar allò que encara no té canvi possible, de moment. Ens va molt bé aprendre a confiar i esperar. La nostra ment ja sap el que es fa.

Si a la fi la realitat que ens agrada és la felicitat, lo important és doncs acceptar la realitat, sense resignació, sinó amb amor. LLavors serem el que volem: feliços. La vida ha estat creada a mesura per la pròpia vida; no pot ser dolenta per a ella mateixa.

Curiosament, no retenint la vida, és com retenim la felicitat. En tots nosaltres, i amb nosaltres, tal com deia Rabindranath Tagore: l'amor mai es perdrà.

La felicitat ens dur a un estat de llibertat que ens fa poder maniobrar sense pressió, més fàcilment, i així podrem apreciar millor la bondat del tot. Ens ajuda associar els fets que ens puguin desagradar amb les persones que els han fet. Tothom ha fet sempre el millor possible. Entendre que els humans tenim limitacions corporals i mentals en funció dels diversos condicionants és també acceptar-nos. No cal que ens jutgem per un pensament o acció, tan sols ens cal entendre per què ha passat tot com per saber que en l'arrel de tot acte hi ha l'amor, la bondat, la veritat.

La felicitat duradora és estar enamorat de la vida; i tot allò que hem percebut amb els sentits o que hem pensat (encara que no hagi succeït de veritat) forma part d'ella.

Un dia, fent la ruta al voltant dels Anapurnes amb en Roger, a un poble que es diu Tal - llac en nepalès -, des de l'alçada d'un camí costerut i humit que vorejava una estreta gorja, vàrem poder veure al fons de la vall una frase que algú havia configurat amb pedres enormes: ”Love is enough”.

Dissabte matí I

És dissabte! M'aixeco, obro les portes de la terrassa i torno al llit tot d'una. Tapant-me, només deixo al descobert els ulls i el nas. No em fa falta res més. Davant meu només veig el cel, arbres i al fons molt al fons, es dibuixa un petit hortizó, el mar. El cel avui és fantàstic. És taronja, tot just surt el sol. Respiro.

I visc aquest moment.

Dutxa. Esmorzo a taula, sense pressa: té vermell i pa torrat.

Obro la porta, l'Anís ja sabia que ho faria i amb un vot ja és a dalt de l'ametller. Recullo la roba, després de tants de dies, avui és seca. I fa olor de cel i sol. Fa vent. M'estiro al terra i prenc el sol d'hivern. Renou de fulles....

En aquest moment encara no sé que avui llegiré un mail diferent.

la meva estrella instantània

No et tinc aprop per abraçar-te, però ja fa temps que vaig aprendre a notar-te en la distància. Te pensat tot el dia. Ho has notat?

Per moltes coses vaig triar-te com a mare, ja ho saps.

Avui tens un any més d'experiència.

Més important que els anys que fas, és com hi arribes.

Aquesta cançó per tu, la meva estrella instantània.

Sou eu assim sem você

Així soc jo sense tu

( el clip m'encanta, però està bloquejat i no el puc agregar al bloc)

Aquí l'enllaç Sou eu assim sem você

crònica dermatològica amb la Dra Herpes

No hi ha gaires dermatòlegs en aquest tros de terra. Ja m'ho havien dit, però la cua que hi havia avui fora la consulta estava animada i la gent feia broma del retard que duien. Això és el pa de cada dia. I s'ho passen bé (alguns).

Per mi, era la primera cua, però no m'ha importat esperar i he escoltat les converses per mirar de no menjar-me els dits i perquè no s'em tanquessin els ulls. Des de que m'he llevat que tinc ganes que arribi la nit per tornar a dormir. Porto tot el dia concentrant les meves forces perquè no s'em tanquin les parpelles. És maca aquesta paraula, parpelles. Com em pesen avui. També pesen altres coses.

No se quan va començar a crear-se un mite sobre aquesta dermatòloga, posem-li Dra Herpes. Em van anar arribant llegendes entorn d'ella des de que vaig dir que havia demanat hora. Però els comentaris d'avui a la meva primera cua de la Dra Herpes s'han superat. Això si, tothom opinava que com a professional, és molt bona.

Durant la meva primera cua de la Dra Herpes, m'he anat fent una idea de com podia ser, a nivell físic i també el grau de simpatia que podia tenir. No me equivocat gaire i ara ve quan toca dir: 'en casa de herrero, cuchillo de palo'. Sense traducció.

Hi ha dos grans moments de la meva visita a la Dra Herpes. No ens passem Miona.

Podria comentar dos moments de la meva visita a la Dra. Herpes amb fama de seca.

Moment 1:

Després de mirar-me totes les pigues, m'ha dit "ejem.... estas demasiada morena por lo peliroja que eres, eso no puede ser niña" ( no se si té bona vista, però estic blanquissima i no sóc panoxa. niñaaaa? Aquesta dóna no m'ha vist a l'estiu, però deu haver suposat que em passo el dia fent la fotosíntesi, i és veritat).

Moment 2:

" Girate, girate, girate...Te salen muchas pecas y te van a salir. Hay una negra que mide 2mm que no me gusta nada. Tienes que venir cada 3 meses, porque tengo que aprendermelas".

No m'ha agradat que no li agradi una piga. I després m'ha fet gràcia el seu tengo que aprendermelas. És possible que s'aprengui totes les pigues de memòria de tots els pacients? Si és aixì té una feina molt divertida, infinita i entretinguda. Les deu dibuixar? Potser la Dra Herpes té tots els dibuixos de pigues dels pacients d'empaperat de casa seva.

Les pigues.

A vegades parlo amb elles però no les he comptat mai. Em va agradar molt quan un follet em va explicar que les pigues eren estrelles i que podia buscar-hi les constel·lacions.

Em fa il·lusió contar-les i mimar-les. Vet aquí la Mariona, una nena rodona, que cada dia, li sortia una piga.

M'aprendré les meves pigues abans que ella. I cuidaré la 2mm.

Avui es deixen veure moltes estrelles, fa una nit fantàstica.