Acabo d'arribar a Catalunya, encara amb el cor a Turquia, un país amb un paisatge que parla.
M'hagues encantat poder anar escribint tot el que m'ha anat passant durant aquestes setmanes però no sempre em va ser possible.
Ara que recordo tot el que he viscut, en la distància, s'em fa molt dificil fer-vos arribar el que he sentit i aprés en aquest viatge. Costa molt explicar tots els segons intensos que un viu quan es fora i viatja en un país que l'hi és extrany. Per mi Turquia ja no m'hes extrany.
Ara me l'he de guardar ben endins, recordar les llargues caminades en ple sol per aquells paisatges solitaris de roques de mil formes a Kapadokya, els colors grocs dels camps de girasols davant el mar egeu, les platges d'arena negra, les converses prenent un té, la gent humil i encantadora.....les pedretes blaves de les mesquites, el so de l'himam a les nits, les interminables hores d'autocar, les arribades en un lloc nou amb la sortida del sol, el viatge al mar negre, les piscines de calç de Pamukale, els esmorzars de fruita, cogombre i olives negres, els kebabs.... i sobretot la companya de viatge.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada