Des d'ahir tinc una cosa que mai havia pogut dir que tenia. Almenys no em pertanyia, o no tan.
La sensació que tenim al desitjar alguna cosa és tan especial que es fa única, com també és única l'explusió que sentim dins, al obtenir-la. En ocasions es va apagant, d'altres, no tan.
Sempre o casi sempre he anat arreplegant les coses dels altres com a petita de la familia, com a germana petita. I m'agradava i m'agrada molt. La sensació de tenir alguna cosa nova, encara que fos utilitzada era especial i més si venia d'algú que era un referent per a mi.
El xàndals del cole que a la meva germana se li havien fet petits, els llibres que ja havia utilitzat, les bici de quan era més petita, la bici quan ja era mitjana, els mobles que ella ja no volia perquè s'havia fet gran i es canviava l'habitació, la roba que ella ja no volia posar-se i per a mi era un tresor.... i no és maco això?
Amb el temps jo vaig anar creixent i alguna cosa ha anat canviat de tot això. I de fet, també he tingut la sort de tenir moltes coses noves, i també m'ho he hagut de currar per tenir-les. Però mai m'havia fet tanta il·lusió tenir una cosa. Ahir vaig comprar-me la que és la meva primera velo! mireu-la, és mel.
