idó

Idó... uns venen i altres marxen. És el ritual que he anat vivint aquestes dies. La gran majoria marxa per tornar pel bon temps, d'altres marxen perquè han de marxar. Aquest cop toca acomiadar-se d'una de les primeres illenques adoptades que he conegut aquí. La idó (Idoia), la eterna pianista, la extravagant i fantàstica al·lota que va acollir-me amb la Gemma, només al arribar. Quines setmanes més intenses, i no perquè fossin les meves primeres. Et trobarem a faltar! Però ens veiem pel FUM!

Mentrestant, jo segueixo fent el follet per l'illa dels cinc fars. Aquests últims dies, un gran desobriment. Es Cau, un fantàstic raconet on hi canten a més d'altres coses, cançons típiques de menorca.

Mira es cel, i escolta es vent que de menorca t'arriba...