camí de binissaida

Cròniques del diumenge anterior.

Ens apuntem a l'excursió amb bicicleta RodaMô que organitza l'ajuntament de Mô un diumenge al mes. L'arribada a s'esplanada, lloc de trobada, ens alegra, tot de papis amb molts de fiets, gent més gran, gent més jove, gent equipada, gent no tant... i nosaltres tres. Els únics que dels nostres, hem aconseguit llevar-nos. N'aina ben desperta, en Jose ben equipat i content i jo dormida.

Ens endinsem pels camins que comuniquen Mô amb Es Castell, mentre el sol ens acompanya. Camins preciosos plens de color verd, envoltats per paret seca, ben menorquins...

L'excurció sembla ser molt lenta, els fieeeeeeeeeeets porten el ritme, això permet observar amb detall l'abella amb què et creues, la caca de cavall que esquives, la flor que t'agradaria arrencar per tenir-la amb un gerro, i la casa on t'agradaria viure. 

Aconseguim arribar a Es Castell. Intentem lligar les bicis per por, tot i que no se si a Menorca s'en roben gaires, i tot i que n'hi ha moltissimes i segur que les nostres no són les més maques, seguim volent curar-nos amb salut. De fet la meva és molt maca i en Fita li ha deixat la bici a l'Aina i millor no perdre les bicis dels altres. Després de dubar on lligar-les, les lliguem amb una cadena xunga del pare d'en Jose, i anem a veure una obra de teatre feta també per fiets,

 sobre el transport amb bicicleta i els seus avantatges. Al acabar ens desampallaguem del grup i seguim amb la velo a una xicota que hem conegut que diu que viu per algun camí proper que és molt bonic.

Som a camí de Binissaida i pels voltants, jo sóc dalt la velo i em sento lliure, feliç i despreocupada com quan era petita. Dalt les rodes i amb el vent desconecto per uns moments. La xicota ens acosta per un camí i ens deixa que el descobrim. El camí resulta estar tallat, així que tornem a deixar les bicis i fem sevir les cames. Arribem a la mar, como no, i en Jose ( l'únic dels tres que és de Menorca) diu que el que tenim davant és el Fort de Marlbourough. N'aina i jo en dubtem, estem segures que és la Mola, i efectivament, el menorquí que hem triat per l'excurció no en té ni idea.

A partir d'aquest dia a en Jose, li diem Malboro.

A la nostra dreta hi ha la torre d'en Penjat i hi pugem. Des de dalt es veu molt millor l'illa, fa un dia esplèndit i ens fem unes quantes fotos. (  si en Malboro me les passa, en posaré alguna). De tornada decidim que ens mereixem un dinar, i com a bon diumenge, triem anar a Sant Lluís, a La Rueda, que ens han dit que ho fan molt bé. Allà ens trobem mitja Menorca dinant i la fem patar amb les taules del costat. A la nostra taula s'apunten en Manu i en Cam i acabem el dinar amb un orujo que l'Aina es tira per sobre. La conclusió del dinar és que: HEM DE SER POSITIUS.  Ha passat el temps i en Cam ens convida a casa seva, però al sortir s'ha posat a ploure i hem de tornar amb bici cap a Mô, així que decidim anar a casa en Cam un altre dia. Com que hem de ser positius, ens prenem bé això de que plogui. El viatge de tornada és mollat, però m'encanta notar les gotetes a la cara. Sort que he agafat el gorro de llana. Arribo a casa més costipada del que estava, però m'assec al sofà i recordo amb un Rooibos calent a la mà, les sensacions que he tingut dalt la bici durant tot el dia.

Començaré la setmana ben plena d'energia.