Amb mandra de garbuix, decideixo moure'm de l'illa, agafar l'avió i atrevir-me a veure món.
Arribo a l'aeroport de Barcelona i veig més gent allà dins que en tota l'illa de Menorca. A més a més, tota junta i amb maletes. Amunt i avall. M'en adono que m'havia acostumat molt bé a la tranquilitat . Després de molts de dies, agafo un bus, em sento com en una llauna de sardines i arribo al centre de Barcelona. Allà els meus ulls reben massa informació visual i no puc parar de mirar i pensar.
He de quedar-me a Barcelona perquè a la nit tenim sopar de cosins a un restaurant mexicà que fan menjar sense gluten. Després de dos anys intentant anar a aquest restaurant avui per fi serà possible, mai m'hagués imaginat que ho hauria de fer des de Menorca, havent viscut abans a barna. En fi.
La Joana i la Gisela em donen una bona notícia, venen abans per salvar-me, per poder deixar la maleta al cotxe, i fer el garrulo pel centre. Quan aconseguim trobar-nos, em diuen que tenen molta gana i en plena emoció de trobar-nos tres celíaques juntes i no sentir-nos extranyes, decidim buscar alguna cosa per berenar amb molta xocolata, i sense gluten! Descartat un bar per anar a berenar, i els herbolaris queden lluny, però sempre hi ha un Corte Ingles a la ciutat oi? Acabem comprant unes ulleres i uns brioxos de xocolata bastant consistents i molt cars, esclar. Ens els mengem a un bar, fent un café, mentre tothom ens mira. Feia molt de temps que no menjava alguna cosa així i a la cara es nota.
Acabem anant de compres i de rebot caminant moltissim. Ja no recordava el què era. Entrem al Sephora i ens posem totes les colònies que podem, en especial, les mes cares i quan ens adonem, els cosins ens truquen que ja son al restaurant. Ha passat la tarda volant!
La Gisela amb un litre de colònia a sobre, la Joana que surt volent-les totes i jo amb olor de xiclet (la colònia que m'he posat es de fruites), anem corrents a agafar el cotxe. Trobem aparcament quasi al davant i entrem al famós restaurant mexicà. Primer ens flipem molt i ens emocionem, després ja no tan. Sempre passa, la farina de maiz, blat de moro o d'indi que és el mateix, sempre queda seca. Xerrem de tot i de tots i ens posem al dia. Quedem que ens tornem a trobar tots pel juny, a Menorca. A veure si ho fem coincidir.
Cap al tard fem camí cap a arenys, rient al cotxe, fins que hi arribo de veritat i veig com està el poble. Tot d'obres. La rotonda de la nacional em deixa flipant. I el parquing del Xifré!
Dormo al llit de sempre, amb les coses de sempre, de la Mariona petita. Noto que la casa no té humitat i m'en adono que el llit de Menorca és més fred i moll del que em pensava. Dormo profundament i em desperto envoltada de papallones, figuretes i posters. Esmorzo i em trobo el papitin que toca la guitarra. Em toca una cançó que parla de Menorca...
Decideixo anar a voltar pel mercat i a veure sa mami que segur que té ganes d'abraçar-me. Jo també. Després començo a quedar amb tota la gent que fa temps que no veig. Un dissabte com els de sempre però amb plena intensitat. Tinc sopar amb les reines d'Arenys de Mar, l'Eugenie està molt gran i molt maca, m'ensenya que ja sap escriure i llegir i flipo amb el catàlà que parla. La Laura, ai la Laura...xerrem de coses tan maques i que ara encara no puc explicar....
Cap al tard fem camí cap a arenys, rient al cotxe, fins que hi arribo de veritat i veig com està el poble. Tot d'obres. La rotonda de la nacional em deixa flipant. I el parquing del Xifré!
Dormo al llit de sempre, amb les coses de sempre, de la Mariona petita. Noto que la casa no té humitat i m'en adono que el llit de Menorca és més fred i moll del que em pensava. Dormo profundament i em desperto envoltada de papallones, figuretes i posters. Esmorzo i em trobo el papitin que toca la guitarra. Em toca una cançó que parla de Menorca...
Decideixo anar a voltar pel mercat i a veure sa mami que segur que té ganes d'abraçar-me. Jo també. Després començo a quedar amb tota la gent que fa temps que no veig. Un dissabte com els de sempre però amb plena intensitat. Tinc sopar amb les reines d'Arenys de Mar, l'Eugenie està molt gran i molt maca, m'ensenya que ja sap escriure i llegir i flipo amb el catàlà que parla. La Laura, ai la Laura...xerrem de coses tan maques i que ara encara no puc explicar....
Acabo el dissabte al Port Blanc amb converses amb la Núria.
Em llevo ben d'hora, ja que avui s'espera un dia altre cop intens. La Núria celebra els seus anys a la platja, i ens passem el dia ben torrats al sol, conec gent nova i em trobo amb mig món: del Perú, Mexic, Brasil, Galicia... i també amb menorquins i catalans que viuen i vivien a Menorca. Segueixo pensant que la Idoia està com una cabra. No se on sóc, si a Menorca o Arenys, però giro el cap i veig les fantàstiques vies del tren de renfe. Sóc a Arenys.
Dino a casa els papis i em retrobo amb la meva iaia que em dóna una bossa plena de caramels, per tots els caramels que no m'ha donat durant tot aquest temps.
Els meus pares em cuiden, em fan el meu menjar preferit i em fan sentir la reina de la casa.
El dilluns ja no és tan interessant, he vingut per fer sessió de metges i les faig.
De cop ja m'han passat aquests tres dies i he de tornar a l'aeroport. Com una fitxa d'un joc de l'oca, em col·loco altre cop a l'illa.
Diuen que farà mal temps, la tramuntana torna.
1 comentaris:
Com sempre, la tramuntana torna. Jo, torn a visitar-te. Feia temps que no et llegia i ara amb un moment m'he teletransportat als paratges que descobreixes. També m'he sentit plenament identificat amb les sensacions de la tornada al que, precisament, no és Menorca. Que té? Que enganxa? És mal d'explicar... però sens dubte, ja t'ha atrapat.
Una abraçada molt forta des l'illa del costat!
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada