Sempre m'ha costat moltes tristeses separar-me dels qui han compartit el dia a dia amb mi.
Potser he vingut a aprendre precisament això. A acomiadar-me.
Estic aprenent a nodrir-me d'aquestes petites persones tan importants que es van creuant al meu camí, sense pretendre que es quedin al meu costat. Ens creuem i compartim moments fantàstics i arriba el dia que cadescú a de seguir pel seu camí.
Ja fa temps que em passa. Molt de temps. I em costava molt superar-ho.
Però a Menorca passa més freqüentment, potser per això he començat a tenir no un sentiment de tristesa sinó de tranquilitat. Quina sort de conèixer tanta gent tan interessant, dels qui puc aprendre i compartir mil coses i dels qui seria impossible retenir-los al meu costat, però si tenir-los ben present al pensament.
Se que hi ha un filet que ja m'uneix, i que em vaig enxarxant, potser algun dia ens tornem a trobar, de ben segur, o em trobo un amic d'aquest amic... qui sap, el món és petit.
N'Alejandra i na Marga s'alten a l'illa del costat després d'haver compartit un any de feina.
Una allargada de braços fins on sou.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada