Situació 1
Arribo a barna i m'en adono que he de pagar 3 euros per anar fins arenys! 3 euros! Encara pensava que era un i pico?
Sec al tren pensant amb la sort que tinc de no haver d'agafar la renfe cada dia. Em pregunto quantes hores hi hauré passat de la meva vida a dins d'un tren.... i quants llibres hauré llegit....
Em queden 50 minuts per arribar a arenys, on ja no sentiré l'olor a mar salada com abans. Quan vivia a bcn i el divendres arribava a arenys, m'agradava baixar del tren i sentir olor marina. Ara ja no em passa, tinc el nas ple de sal menorquina i la contaminació arenyenca ha augmentat.
Després de recordar aquest moment, m'en queden 47. Me assegut en un espai de quatre. Davant hi tinc una dona mulata de llavis carnosos amb la mirada perduda i se que no és feliç. De tan en tan em mira. Els altres dos llocs els ocupen dos nois, posem de 20 anys, que xerren d'àtoms i de com els grans de raïm s'aguanten entre ells. Semblen entusiasmats amb el tema i m'en adono que no pararan de xerrar de física en tot el trajecte. Ara xerren de les cel·lules com a gran dilema universal.
Així que em poso els auriculars i sona: crystalised, the xx.
Tinc 40 minuts per jugar al joc. El joc: fixar-me amb la gent i endevinar a quina parada baixaran.
Probablament aquesta ha estat una de les distraccions més divertides que he fet amb els anys passats al tren, un estudi sociològic de la línia 1 direcció Maçanet, amb 15 parades (Pl. Catalunya- Arenys), per tan no tindré problema en saber on baixaran els veïns frikis per la física: un el tinc clar, Llavaneres, i l'altre m'arrisco: Premià. I no fallo, i somric sola. I després deixo anar una riallada. El vagó em mira i jo sóc feliç perquè ho he endevinat!
La dona mulata de llavis carnosos em mira amb la mateixa expressió. No se que pensa, potser també juga al joc. D'on dec semblar jo? Sona el robot femení de sempre, que em diu que sóc a arenys i m'alço. La dona mulata de llavis carnosos no es mou. No canvia d'expressió i mai sabré a quina estació haurà baixat.
Situació 2
Pujar de l'estació. Caminar pels carrers d'arenys i sentir-me com a casa. Aturar-me a baix de tot del carrer de la Torre, sense torre i llegir la rajola de la paret: benvingut siguis en aquest carrer que trapitges.
Mirar la porta de ferro de la casa que hi ha al final i comprobar que hi ha un full que no se cada quan, algu que no se sap qui és, enganxa. A vegades una història, un diàleg, un avís... una il·luminació que s'ha d'interpretar d'uns guies que no conec.
I torno a mirar cap amunt, al carrer més recte d'Arenys. Arribaré a dalt de tot, fins a casa, i entraré. Agafaré un tros de formatge de la nevera, pujaré mentres el mossego fins a la meva habitació de papallones i bruixes (que estarà especialment neta), i respiraré tranquila. Llavors sentiré el papa tocar la guitarra i cantar un...... jo voldria tornar a menorca, sa meua menorca.... I sabré que sóc a casa.
Situació 3
Just abans d'agafar l'avió em sento perduda, no se per on caminar. I decideixo fixar-me amb algu que fa cua a la fila del costat. ( Molt sovint, em passa que aquella persona que observo alhora de facturar me la trobo més tard agafant el mateix avió que jo, i s'acaba seient al costat meu mentre esperem per entrar).
Avui em fixo amb una nena molt rossa de cabell llarg, d'uns 2 anys i mig, amb ulleres vermelles, que la seva mare agafa en braços. Porta una cua amb una goma vermella i un clip blanc. riu. Facturen i marxen.
Quan la torno a veure s'asseu al meu costat, a l'esquerre i somriu.
Si em quedaven una mica de dits, ja els he perdut esperant l'avió, no se que més mossegar i decideixo seguir obsevant.
Al davant hi ha una parella d'orientals. A primer cop d'ull l'home no m'ho sembla d'oriental, està molt arrugat, és molt més gran que ella. Ella, la seva dona jove i descalça, d'ungles vermelles i sabates vermelles resposant a terra, somriu. Un nen d'uns 8 anys li ressegueix amb el dit els peus. (A mi em faria moltes pessigolles).
La mirada fixa de l'home que seu a la meva dreta ha trencat aquest nou moment. No se quanta estona he estat amb la mirada perduda. Molta. Miro la gent que passa i veig un tio que s'assembla a en Navarro. Penso que els jugadors de bàsquet són més alts. Em fixo amb el xandal gris, i té un escut del barça. Ho és. Darrera seu uns quants més, i molt alts, i al final en Ricky Rubio xerrant pel mobil. Els aturen i els fan fotos.
Què quin de tots m'agrada més? falta personal.
Situació 4
Volo a Menorca, desitjant desfer-me, desintegrar-me, desaparèixer i tenir un moment íntim amb l'anís i la lluna plena.
Poso els peus a terra i ja han montat un sopar, a casa meva! demà és festa. Soparet i bona companyia. i unes inprovitzacions teatrals amb el photo booth....
Ja sóc a la bombolla menorquina.
...n'hi ha moltes, moltes més situacions que passen pel meu caparró.
