Com que ahir ens ho vam passar tan bé, ens aixequem volent aprofitar el diumenge. A l'atzar, triem la platja de Trabalúger, però no arribant per Cala Mitjana ( que ja ho vam fer) sinó directament pel barranc.
Son les 10-00 del matí. Ho fem a partir d'un mapa sabent que els mapes de Menorca no són massa reals. Només al començar ja ens trobem amb obstacles. El camins que duen al barranc estan tallats perquè hi han anat fent cases o xalets. Decidim entrar al càming i endinsar-nos pel bosc, i així intentar passar al camí que pensem que és el correcte. Veiem una furgoneta que ens espia, segurament per dir-nos el que ja sabem. Ens aventurem pel bosc i travessem branques, penya-segats, saltem roques, escalem, ens punxem amb esvarzers i quan sembla que anem bé veiem una casa particular plena de gent. En aquest punt tenim diferents opcions:
a) tornar endarrera
b) anar a la casa i fer saber que volem anar del barranc fins la platja
c) com que sabem que ens faran fora i no ens diran per on és el camí, seguir com uns fugitius
Ara ja portem massa estona caminant per arriscar-nos així que seguim.
Probem dos camins diferents per evitar entrar als horts de la casa, però estem unes dos hores donant voltes pel mateix lloc. Després de desanimar-nos la única opció és la b) tornar a la casa i demanar com arribar a la platja. Així ho fem i sense tractar-nos ni bé ni malament ens diuen que per aquí no si va, que és privat i que hem d'anar per un camí de la dreta del càming. Mig desesperats hem de tornar endarrera. Ho fem. Jo ja estic molt cansada i proposo deixar-ho estar i anar a un altra platja. La meva opció no es ben rebuda, resulta que tots són més tossuts que jo. Així que menjo un plàtan per agafar forces i agafem el camí de la dreta del càming.
Ens trobem amb mil obstacles. Cases amb tanques, camins tallats per zones de "ganado suelto" però seguim endavant. I no som els únics. En una de les cases, ens trobem un noi i una noia que tornen, també intentàven arribar a la platja però sense éxit. Ens diuen que no han pogut seguir perquè hi ha unes vaques com lleons.
Després del que hem fet per arribar aquí, decidim seguir. I seguim. Passem les vaques, deixem camins tan a l'esquerra com a la dreta, passem els cavalls, una casa amb una antena camuflada com si fos una palmera, més cases, més horts.... i cada cop ens sembla que ja arribem. Estem al barranc i davant nostre s'alça un penya-segat. Seguim caminant molt.
I de cop, sentim una veu, per dins m'espanto. Hoooooooola.... holaaaaaaaaaa.... no sabem d'on ve. Contestem si es un esperit. La veu ens diu que no. Mirem amunt i no ens podem creure que siguin els nois que ja ens haviem trobat. Ens han decidit seguir però han triat a l'atzar altres camins. Ens demanen com hem arribat allà ja que sembla que estem al camí correcte. No ho sabem i seguim caminant.
A partir d'aqui, comencem a fer d'Indiana Jones. Saltem torrents, passem entre branques, canyes, saltem arbres, escalem roques.... i mai acabem d'arribar. Finalment, ens trobem un altre torrent i clarament veiem que aquest si que no el podem travessar. No queda més opció que tornar endarrera. I seguim caminant fins que ens trobem als mateixos que abans. Ja no sé si riure o plorar. Són les quatre i parem per menjar alguna cosa. No ens entretenim gaire, perquè portem tanta estona caminant que millor no parar. Són les 3.
Mentre tornem endarrera no puc creure el què encara he de fer per arribar on hem deixat el cotxe. La Montse segueix trobant flors, moltes orquídies, dient noms d'ocells i pensant que estem bojos. Jo també ho penso, no em queden forces. De cop veiem un camí que no hem vist abans i decidim amb molta fe agafar-lo. És de pujada i pugem i pugem.... jo ja no puc ni parlar ni pensar. Les cames ja no poden més. Al cap de molta estona veiem dos camins, un s'endinsa paral·lel al que venim, l'altre l'agafem i veiem una casa, amb una antena camuflada amb una palmera. El nostre cervell reacciona i ens fa saber que estem salvats. En aquest punt agafo optimisme però me'l treuen quan la resta agafa optimisme per seguir pel camí paral·lel. Encara tenen esperança de que aquest arribi a la platja?
Pensen que si arribem a la platja algú ens pot venir a buscar per l'altre camí. Son molt tossuts! Jo no em veig capaç de quedar-me sola, ni esparar-los, ni seguir endavant. Així que agafo el camí amb ells. Tanques i més tanques, ganado suelto que no trobem i més horts. Quan sembla que si que hi arribem ens trobem amb una gran extensió, molt de bosc per endavant i res de cap platja propera. Amb molt desengany, aquest cop si que s'ha acabat.
Tornem endarrera, camí de tornada i hi arribem amb molta psicologia. El seient del cotxe em sembla el sofà més tou del món.
Com que ens hem quedat sense platja, ens acostem a Cala Mitjana, poso els peus a la mar per calmar-me i resposo a la sorra. Son les 6 passades. M'adormo mentre el sol s'envà. No puc moure'm, només somric, perquè m'ho he passat molt bé.
Més o menys, aquestes són les voltes que vam arribar a fer:
I aquí teniu les poques fotos del dia...
4 comentaris:
Doncs sí que és difícil arribar a la cala Trebalúger, no? És igual de complicat arribar a l'Escorxada? He anat a parar al teu blog tot fent recerques sobre com arribar a aquestes cales. Sóc un barceloní, amb mig peu a l'Empordà, enamorat del mar, de les cales i, per tant, de la vostra preuada illa... a la qual espero poder escapar-me aquest estiu.
El teu relat m'ha recordat una experiència que vaig tenir jo a Sardenya. Moguts per les instruccions que vam trobar a la xarxa, vam decidir emprendre una caminada, que havia de durar unes tres hores, per arribar a la cala Luna. Era l'agost, i la calor, sufocant. Vam caminar i caminar seguint la llera d'un riu competament sec, on les pedres bullien pel sol del migdia, i no vam arribar enlloc, ni tan sols vam albirar la possibilitat que, seguint aquell camí, s'arribés a una cala. Al final vam haver de tornar, sense aigua ja, i vam arribar de miracle perquè les forces ja feien figa... Després ens van dir que era una autèntica bogeria arribar a la famosa cala caminant, i que la millor opció era anar-hi per mar...
Hola! És difícil arribar a Trebalúger si s'intenta des del barranc ( ara m'han arribat a dir que és impossible). La platja és molt maca i val la pena. Has d'anar a cala Mitjana que s'hi arriba molt bé amb cotxe i des d'allà hi ha un camí cap a l'esquerre. Si el segueixes arribes a la platja, i segurament si segueixes et trobes cala Fustam i cala Corxada que també són genials. Jo a Fustam i Corxada hi he arribat des de la dreta, (des de la platja de Binigaus), l'excurció no té pèrdua.
moltes gracis, ho tindré en compte!
Publica un comentari a l'entrada