Hi ha dies...

que entens què et reté en un lloc... hi ha dies que entens perquè enganxa viure en una illa i com pot ser que siguis incapaç de descriure-ho.

Pels qui no hi hem nascut, haver descobert aquesta sensació, és màgia en essència.

Ara podria canviar-ne per una altra. Retenint aquesta dins el cor, trepitjar terra desconeguda. Descobrir-la, trobar-me-la una i altre vegada sense poder sortir-ne, i estimar-la. M'encantaria sentir de nou aquesta pau, a vegades engoixant, a vegades pura.
Em dic, menorca..menorca..menorca.. mentre sona: Ja surt el sol i encara no hem arribat......

El que he vingut a buscar en aquesta illa, ja ho he trobat.

Ahir el mati vaig fer el meu primer "capfico". Enguany no me atrevit a fer-ho més aviat, però per fi me trobat amb la sal, i el meu cos s'ha fos i s'ha escampat amb l'aigua transparent, pura, turquesa i he tornat a ser jo.

Se m'han passat els mals, els he deixat tots a l'aigua, amb els crits que he fet.

I escric tot això sense braços, després de recòrrer Son Xoriguer fins a Cala Galdana per mar. Escric, després de passar-me tot el dia remant dalt del caiac i descobrir racons, penya-segats, cales, roques, coves i algun tresor amagat, que segur que un dia, ben aviat, compartim.

S'escriu amb molt d'amor el breu camí per viure amb mi.