acomiadar-se

Viure en una illa petita m'està ajudant a aprendre molts coses. La gent va i ve, s'envàn.... alguns es queden més temps, d'altres tornaran...

Sempre m'ha costat moltes tristeses separar-me dels qui han compartit el dia a dia amb mi.

Potser he vingut a aprendre precisament això. A acomiadar-me.

Estic aprenent a nodrir-me  d'aquestes petites persones tan importants que es van creuant al meu camí, sense pretendre que es quedin al meu costat. Ens creuem i compartim moments fantàstics i arriba el dia que cadescú a de seguir pel seu camí. 

Ja fa temps que em passa. Molt de temps. I em costava molt superar-ho.

Però a Menorca passa  més freqüentment, potser per això he començat a tenir no un sentiment de tristesa sinó de tranquilitat. Quina sort de conèixer tanta gent tan interessant, dels qui puc aprendre i compartir mil coses i dels qui seria impossible retenir-los al meu costat, però si tenir-los ben present al pensament.

Se que hi ha un filet que ja m'uneix, i que em vaig enxarxant, potser algun dia ens tornem a trobar, de ben segur, o em trobo un amic d'aquest amic... qui sap, el món és petit.

N'Alejandra i na Marga s'alten a l'illa del costat després d'haver compartit un any de feina.

Una allargada de braços fins on sou.

Ara va de bo, ara va de bo... Ciutadella!

He passat un dels dies més fantàstics de la meva vida! I dels Sant Joan que més recordaré.

A partir del primer toc, les persones s'han tornat cavalls i han indundat la festa. Això si, he fet poques fotos, els moments mels guardo per mi.

Visca Sant Joan!

s'estiu,el millor invent

Arriben ja les vacances

esteim tots super contets

anam tots junts a sa platja

veuràs que bé ho passarem!

el vent que vindrà

Us recomano que mireu aquesta petita serie grabada a Menorca. 

Chi ha perdut els seus objectes i té que recuperar-los en una illa sense nom.

Per seguir els capítols....    Vent maleit  orna'm les meves coses]

això si que és vida

Resulta que m'invadeixen la casa, un català, un mallorquí i una italiana que viu a Mallorca.

Després d'un ginet a Ciutadella, un sopar a l'Itake i quatre cançons a Es Cau, emprenen el viatge amb kaiak més inesperat.

Jo bona fieta, al mati  vaig a treballar mirant el cel ben ennivulat i plujós, pensant quin paratge els espera. La nit més plujosa passa i el dia esclata.

Segur que han sobreviscut, i com més tard sabré, sota un plàstic. De 0.7 mm?

Son valents i algun ja es lesiona el primer dia, però el sud de Menorca els espera i jo somio en el cap de setmana, de trobar-me amb ells, per sentir-me de colònies. Ja m'hi sento....

Dissabte matí decideixo trucar-los. On sou? Us porto alguna cosa? La resposta, dos ampolles de vi. Fet. Em presento a Son Bou amb la Montse, dos ampolles de vi i quatre coses per dinar.

Xalem, riem, pugem als kaiaks, casi xoquem.... i arribar la nit. Ells segueixen el seu camí. Segons expliquen, nit dura, fred, foc, sense vi i a punt d'abandonar.

La resta ben diferent, festeta. 4 anys de la parra i per celebrar-ho, vinga a ballar tota la nit....

Diumenge fem nedada a calescoves, el sol ens acompanya i rebem una trucada dels kaiakerus. Són a un xiringuito morts de gana i només volen menjar i gintonics! Ens hi apuntem. Anem a Binissafua, ens posem les botes, practiquem amb el kaiak i els porto a dormir a casa. MMhhh... una dutxa, un llit... i kebab al Naranjo.

Dilluns, és dilluns per mi. Per ells dilluns significa anar a l'illa de l'aire. Ens trobem a la tarda, m'expliquen les aventures, estan vius! tornen els kaiaks, es recuperen i fem unes tapetes a Casa Andalusia, bones i barates. Acomiadem al nit amb uns gintonics al Nou.

Dimarts fan de les seves, jo de les meves a la feina i el dia acaba amb una estupenda vetllada a la nostre fantàstica terrasseta. La Sara ens prepara un sopar orgàsmic de molt de nivell, tots flipem i mengem! La companyia sobretot, la més bona. Com sempre, s'apunten alguns dijoues a la juerga. Rematem la nit a Es Cau, i dormir poc però bé.

Avui marxen, però han estat uns dies benissims.

Això si que és vida.

del pont de maig, ara arriba

Avui he aconseguit les fotos del pont de Maig a Mallorca. Mireu mireu...

Gracis Montse!

És nen!

Una de les coses més màgiques que em van passar quan vaig estar a Arenys fa dos setmanes, va ser veure la panxa de la Laura. Pel febrer-març en la meva última visita, ja xerravem d'aquesta coseta petita que tot just començava a formar-se. I ja flipavem...

Després d'uns quants mesos veure la panxa de cop és tot un impacte!

Al dia d'avui, despres de l'espera perquè el bebe feia panxing ( tenia les cames creuades), i tot i que el pèndol ja ens ho deia, per fi sabem del cert que és neeeeeeeen! En Bernat arribarà a l'Octubre! 

Felicitats!