Alguna cosa a la meva panxa no va bé, alhora que la màquina de pa que ja fa més de quatre anys que m'acompanya, se m'ha espatllat. Aquests dos aspectes que en un principi no tenen perquè tenir relació, en tenen. Ara mentre tinc una tassa de té verd Gràcia Blend escalfant-me les mans, el cos i estimulant el meu olfacte ( mira que quan obro la bosseta i l'oloro em menjaria les fulles directament...) m'en adono de la relació.
L'anterior pa no va quedar bé, i jo vaig pensar que era un descuit meu coneixent la sensibilitat de la màquina per no admetre errors. El pa no va pujar, va quedar cru i jo l'he seguit menjant tota la setmana, seguint la mania de no tirar el menjar. Avui n'he fet un altre, seguint meticulosament tots els passos i estratègies i ha quedat igual de malament. M'hi he fixat i crec que és qüestió de les hélices.
El meu estòmac no pot digerir gluten però tampoc no pot digerir pa sense gluten cru.
...
El té ( entre d'altres coses) m'ajuda a passar el fred que s'ha acumulat als meus ossos durant l'hivern i ajuda a desfer en trossets, el mar de gel que circula per la columna. I així vaig fent, desglaçant-me. Ha estat una setmana metereològicament grisa i el meu bioritme està sota mínims, per les poques estones d'energia solar que he tingut. I avui bufa la tramuntana. Per això ara escolto Sargantanes al sol, tot i que m'agrada molt més escoltar-la tumbada en terra, aquí defora en plena llum.
Sembla que una altre hivern ( wet wet wet) estem a punt de passar, i sempre penso com he sobreviscut tants hiverns, i ve el bon temps i me n'oblido. El temps d'hivernar és necessari, ens regala oportunitats de recolliment per fer moltes altres coses. Però llavors arriba un diumenge que necessites sol, com avui, i només pots fer que recordar la sensació que has tingut algun altre calorós diumenge.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada