La felicitat segueix sent infinita, i el dolor de la pèrdua, massa gran.
IOLANDA BATALLÉ. La memòria de les formigues
"iaia, te n'has anat dolçament, com un fil de seda, volant com una papallona. Estic trista però les meves llàgrimes són de mel, perquè quan penso en tu, tots els records són dolços. A partir d'ara estaràs ben acompanyada. Juntament amb l'avi, heu sigut uns avis fantàstics. I com sempre t'he dit, ets la iaia més maca del món.
Ets una iaia de debò. Ens has vist créixer dia a dia i sempre ens has cuidat. Ens has fet de mare, d'amiga, de còmplice, ens has mimat, ens has cuidat quan estavem malalts, has rigut de les nostres entremaliadures i ens has menjat a petons.
Et recordo com la iaia que ens cuinava tot allò que més desitjàvem, que bones les patates fregides! Ets la iaia que jugava amb nosaltres, que s'ens enduia a buscar llenya al bosc i a berenar a la plaça de la mina. Ets la iaia dels panellets, de la xocolata de pedra, la que ens va ensenyar a jugar a cartes....
Ets la iaia dolça, que tan a petits i grans, sempre ens has regalat caramels.
Sempre ens has obert els braços i el cor, i ens has estimat incondicionalment, com cap altre cosa. Estic contenta, i em sento feliç, perquè sempre ens has donat amor i ens has ensenyat la més important de les coses: saber estimar. Algun dia seré una iaia de debó.
Tingues un vol dolç, nosaltres et tindrem sempre aprop, i et notarem en cada petita de les coses, fins que ens tornem a trobar.
Iaia, t'estimo i se que ho saps.
Ets la iaia més maca del món"
22-09-09
1 comentaris:
Mariona... quin escrit més pulit!! segur que sa teva iaia estava molt orgullosa de tu! :-)
Publica un comentari a l'entrada