Avui amb l'escola, hem anat a veure la pel·lícula Allà on viuen els monstres, versió adaptada d'un preciós i gran conte de Maurice Sendak. Fa temps que persegueixo la versió catalana, i està exhaurida. Una gran llàstima.
.
Del cinema, n'he sortit encantada. El conte original és menys trist i menys reflexiu, la història adaptada parla de nostàlgia, tristesa i el món dels adults. D'entre les mestres amb qui he xerrat, he estat la única que li ha agradat. No ho entenc.
Els fiets..... tenen gustos per tot. Molts no han entès el rerefons, d'altres volien que els monstres fossin més monstres. Alguns han plorat i no de por, estic segura que els hi ha despertat alguna cosa al seu inconscient, que ara no poden entendre perquè són massa petits. Alguns han sortit tristos, sense saber perquè.
Per mi ha estat preciosament trista, encantadorament poètica.
Amb un altre companyia al cine, hagués plorat. I avui, m'he aguantat una mica, només una mica. He deixat caure una llàgrima que ningú ha vist....
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada