Les dues últimes

Aquestes són les dues últimes pel·lícules que he vist.

Once, una història d'amor i amistat, amb una fantàstica banda sonora.

I la escafandra y la mariposa, una pel·lícula  que pot semblar dura, però té molt d'humor i un aire de llibertat per la reflexió del cos i de la ment.

Visita d'en Marc i la Ju

Quina visita més agradable. La meva germaneta!  Hem estat tres dies voltant per tots costats, amunt i avall, per tota l'illa, desafiant la pluja, fins hi tot ha caigut neu!  

Tot i que el temps era hivernal, la Joana no volia marxar sense posar els peus a l'aigua. 

L'última tarda ja va clarejar i tot i que vam estar molt atents a la posta de sol, finalment els núvols el van tapar deixant aquests colors tan bonics...

Aquí algunes imatges més...

Diumenge 16

Com que ahir ens ho vam passar tan bé, ens aixequem volent aprofitar el diumenge. A l'atzar, triem la platja de Trabalúger, però no arribant per Cala Mitjana ( que ja ho vam fer) sinó directament pel barranc.

Son les 10-00 del matí. Ho fem a partir d'un mapa sabent que els mapes de Menorca no són massa reals. Només al començar ja ens trobem amb obstacles. El camins  que duen al barranc estan tallats perquè hi han anat fent cases o xalets. Decidim entrar al càming i endinsar-nos pel bosc, i així intentar passar al camí que pensem que és el correcte. Veiem una furgoneta que ens espia, segurament per dir-nos el que ja sabem. Ens aventurem pel bosc  i travessem branques, penya-segats, saltem roques, escalem, ens punxem amb esvarzers i quan sembla que anem bé veiem una casa particular plena de gent. En aquest punt tenim diferents opcions: 

a) tornar endarrera 

b) anar a la casa i fer saber que volem anar del barranc fins la platja 

c) com que sabem que ens faran fora i no ens diran per on és el camí, seguir com uns fugitius

Ara ja portem massa estona caminant per arriscar-nos així que seguim.

Probem dos camins diferents per evitar entrar als horts de la casa, però estem unes dos hores donant voltes pel mateix lloc. Després de desanimar-nos la única opció és la b) tornar a la casa i demanar com arribar a la platja. Així ho fem i sense tractar-nos ni bé ni malament ens diuen que per aquí no si va, que és privat i que hem d'anar per un camí de la dreta del càming. Mig desesperats hem de tornar endarrera. Ho fem. Jo ja estic molt cansada i proposo deixar-ho estar i anar a un altra platja. La meva opció no es ben rebuda, resulta que tots  són més tossuts que jo. Així que menjo un plàtan per agafar forces i agafem el camí de la dreta del càming.

Ens trobem amb mil obstacles.  Cases amb tanques, camins tallats per zones de  "ganado suelto" però seguim endavant. I no som els únics. En una de les cases, ens trobem un noi i una noia que tornen, també intentàven arribar a la platja però sense éxit. Ens diuen que no han pogut seguir perquè hi ha unes vaques com lleons.

Després del que hem fet per arribar aquí, decidim seguir. I seguim. Passem les vaques, deixem camins tan a l'esquerra com a la dreta, passem els cavalls, una casa amb una antena camuflada com si fos una palmera, més cases, més horts.... i cada cop ens sembla que ja arribem. Estem al barranc i davant nostre s'alça un penya-segat. Seguim caminant molt.

I de cop, sentim una veu, per dins m'espanto. Hoooooooola.... holaaaaaaaaaa.... no sabem d'on ve. Contestem si es un esperit. La veu ens diu que no. Mirem amunt i no ens podem creure que siguin els nois que ja ens haviem trobat. Ens han decidit seguir però han triat a l'atzar altres camins. Ens demanen com hem arribat allà ja que sembla que estem al camí correcte. No ho sabem i seguim caminant.

A partir d'aqui, comencem a fer d'Indiana Jones. Saltem torrents, passem entre branques, canyes, saltem arbres, escalem roques.... i mai acabem d'arribar. Finalment, ens trobem un altre torrent i clarament veiem que aquest si que no el podem travessar. No queda més opció que tornar endarrera. I seguim caminant fins que ens trobem als mateixos que abans. Ja no sé si riure o plorar. Són les quatre i parem per menjar alguna cosa. No ens entretenim gaire, perquè portem tanta estona caminant que millor no parar. Són les 3.

Mentre tornem endarrera no puc creure el què encara he de fer per arribar on hem deixat el cotxe. La Montse segueix trobant flors, moltes orquídies, dient noms d'ocells i pensant que estem bojos. Jo també ho penso, no em queden forces. De cop veiem un camí que no hem vist abans i decidim amb molta fe agafar-lo. És de pujada i pugem i pugem....  jo ja no puc ni parlar ni pensar. Les cames ja no poden més. Al cap de molta estona veiem dos camins, un s'endinsa paral·lel al que venim, l'altre l'agafem i veiem una casa, amb una antena camuflada amb una palmera. El nostre cervell reacciona i ens fa saber que estem salvats. En aquest punt agafo optimisme però me'l treuen quan la resta agafa optimisme per seguir pel camí paral·lel. Encara tenen esperança de que aquest arribi a la platja?

Pensen que si arribem a la platja algú ens pot venir a buscar per l'altre camí. Son molt tossuts! Jo no em veig capaç de quedar-me sola, ni esparar-los, ni seguir endavant. Així que agafo el camí amb ells. Tanques i més tanques, ganado suelto que no trobem i més horts. Quan sembla que si que hi arribem ens trobem amb una gran extensió, molt de bosc per endavant i res de cap platja propera. Amb molt desengany, aquest cop si que s'ha acabat.

Tornem endarrera, camí de tornada i hi arribem amb molta psicologia. El seient del cotxe em sembla el sofà més tou del món.

Com que ens hem quedat sense platja, ens acostem a Cala Mitjana, poso els peus a la mar per calmar-me i resposo a la sorra. Son les 6 passades. M'adormo mentre el sol s'envà. No puc moure'm, només somric, perquè m'ho he passat molt bé.

Més o menys, aquestes són les voltes que vam arribar a fer:

I aquí teniu les poques fotos del dia...

Dissabte 15

Mirem el mapa i decidim fer una caminadeta de dissabte, Sa Mesquida - Es Grau. Aquí està el recorregut que vam fer amb negre.

Així que anem a S'albufera des Grau a deixar un dels cotxes i tornem cap a sa Mesquida. Aquí comença el viatge. Aquest cop ens acompanya la Montse i per allà on passa troba alguna cosa del seu interés, que el sap transmetre: una flor, un ocell, una fulla, un arbre... que anomena amb el nom científic, el nom que rep a Menorca i acaba per dir com en diu ella a Catalunya (cosa que farà pensar que serà una excursió molt interessant). El camí de cavalls per on passem és fantàstic. Anem vorejant la costa mentre anem descobrint nous camins per on arribar.Parem a esmorzar a una sínia i fem quatre fotos.

Durant el recorregut ens trobem dos cases, una molt deixada i l'altre ben misteriosa. Pel que es pot veure a la terrassa, hi ha objectes de cuina un poc rovellats, una destral també rovellada, just a l'entrada,  i a tocar d'una porta, uns tambors amb uns fils de pescar en perfecte estat i molt ben col·locats. Inventem mil històries sobre això i qui sap... 

De fet no és el més extrany que ens trobem en aquesta excursió. Som dalt d'un turó i veiem alguna cosa quadrada enrotllada amb una corda verda. En aquest moment hi ha diversitat d'opinions del què pot arribar a ser. Ens hi acostem i després despecular molt, resulta ser un dipòsit d'aigua enmig de la inmensitat que ara sentim de Menorca. 

Ens trobem moltes orquídies amb noms ben diferents, una serp blanca, basses i bassals, la Montse anomena totes les plantes que i viuen en cada un d'aquests, seguim caminant i ens diu tots els noms del ocells que veu a la vegada que salta, corre i fa volteretes.

Després d'unes horetes arribem a es Grau, i fem unes cocascoles i unes tapetes a una terrasseta. Ens mereixem omplir la panxa. Fem una bacaina a la platgeta i ens endinsem a s'albufera. La sensació és màgica i silenciosa. No se si sóc a un llac, a un riu... no em sembla Menorca. Ens passem el temps mirant ocells i explicant històries fins que tornem on hem deixat al cotxe. Quan hi arribem algú em crida, és l'Ariadna que ha vingut amb uns amics a fer un te a es Grau i m'ensenya el seu nou gosset. En Lilú que sembla que porti mitjons. Fem un biberó mentre el sol s'allunya i tornem a casa per assaborir el dia d'avui.

Ain't no mountain high enough

Ara mateix estic massa cansada per explicar tot el què m'ha passat aquest cap de setmana, la única cosa que puc dir és que me l'he passat caminant i fent una mica l'Indiana Jones.

Ain't no mountain high enough...

Ain't no torrent high enough....

Els dijous

Tot va començar el 24 de Gener.
Tot, per una sobrassada.
El que va començar com un sopar a casa en Joan per menjar-nos les sobrassades fetes a les matances de Sant Antoni, s'ha acabat convertint en els 'Sopars dels dijousus'.
De dijous a dijous, de casa en casa, de sopar en sopar...
Qui posa la casa, posa la teca i els seus amics, i al cap de sis dijous, amb els amics dels amics, som tots amics. Ultimament els sopars han anat desvariejant i s'hi afageix música i disfresses.
Jo ja m'espero cada dijous. Vosaltres mateixos,

Història del cap de setmana a les catalunyes

Després de dos mesets tocava fer visita.
Amb mandra de garbuix, decideixo moure'm de l'illa, agafar l'avió i atrevir-me a veure món.
Arribo a l'aeroport de Barcelona i veig més gent allà dins que en tota l'illa de Menorca. A més a més, tota junta i amb maletes. Amunt i avall. M'en adono que m'havia acostumat molt bé a la tranquilitat . Després de molts de dies, agafo un bus, em sento com en una llauna de sardines i arribo al centre de Barcelona. Allà els meus ulls reben massa informació visual i no puc parar de mirar i pensar.

He de quedar-me a Barcelona perquè a la nit tenim sopar de cosins a un restaurant mexicà que fan menjar sense gluten. Després de dos anys intentant anar a aquest restaurant avui per fi serà possible, mai m'hagués imaginat que ho hauria de fer des de Menorca, havent viscut abans a barna. En fi.

La Joana i la Gisela em donen una bona notícia, venen abans per salvar-me, per poder deixar la maleta al cotxe, i fer el garrulo pel centre. Quan aconseguim trobar-nos, em diuen que tenen molta gana i en plena emoció de trobar-nos tres celíaques juntes i no sentir-nos extranyes, decidim buscar alguna cosa per berenar amb molta xocolata, i sense gluten! Descartat un bar per anar a berenar, i els herbolaris queden lluny, però sempre hi ha un Corte Ingles  a la ciutat oi? Acabem comprant unes ulleres i uns brioxos de xocolata bastant consistents i molt cars, esclar. Ens els mengem a un bar, fent un café, mentre tothom ens mira. Feia molt de temps que no menjava alguna cosa així i a la cara es nota.
Acabem anant de compres i de rebot caminant moltissim. Ja no recordava el què era. Entrem al Sephora i ens posem totes les colònies que podem, en especial, les mes cares i quan ens adonem, els cosins ens truquen que ja son al restaurant. Ha passat la tarda volant! 

La Gisela amb un litre de colònia a sobre, la Joana que surt volent-les totes i jo amb olor de xiclet (la colònia que m'he posat es de fruites), anem corrents a agafar el cotxe. Trobem aparcament quasi al davant i entrem al famós restaurant mexicà. Primer ens flipem molt i ens emocionem, després ja no tan. Sempre passa, la farina de maiz, blat de moro o d'indi que és el mateix, sempre queda seca. Xerrem de tot i de tots i ens posem al dia. Quedem que ens tornem a trobar tots pel juny, a Menorca. A veure si ho fem coincidir.

Cap al tard fem camí cap a arenys, rient al cotxe, fins que hi arribo de veritat i veig com està el poble. Tot d'obres. La rotonda de la nacional em deixa flipant. I el parquing del Xifré!

Dormo al llit de sempre, amb les coses de sempre, de la Mariona petita. Noto que la casa no té humitat i m'en adono que el llit de Menorca és més fred i moll del que em pensava. Dormo profundament i em desperto envoltada de papallones, figuretes i posters. Esmorzo i em trobo el papitin que toca la guitarra. Em toca una cançó que parla de Menorca...



Decideixo anar a voltar pel mercat i a veure sa mami que segur que té ganes d'abraçar-me. Jo també. Després començo a quedar amb tota la gent que fa temps que no veig. Un dissabte com els de sempre però amb plena intensitat. Tinc sopar amb les reines d'Arenys de Mar, l'Eugenie està molt gran i molt maca, m'ensenya que ja sap escriure i llegir i flipo amb el catàlà que parla. La Laura, ai la Laura...xerrem de coses tan maques i que ara encara no puc explicar....

Acabo el dissabte al Port Blanc amb converses amb la Núria.

Em llevo ben d'hora, ja que avui s'espera un dia altre cop intens. La Núria celebra els seus anys a la platja, i ens passem el dia ben torrats al sol, conec gent nova i em trobo amb mig món: del Perú, Mexic, Brasil, Galicia... i també amb menorquins i catalans que viuen i vivien a Menorca. Segueixo pensant que la Idoia està com una cabra. No se on sóc, si a Menorca o Arenys, però giro el cap i veig les fantàstiques vies del tren de renfe. Sóc a Arenys.

Dino a casa els papis i em retrobo amb la meva iaia que em dóna una bossa plena de caramels, per tots els caramels que no m'ha donat durant tot aquest temps.
Els meus pares em cuiden, em fan el meu menjar preferit i em fan sentir la reina de la casa.
El dilluns ja no és tan interessant, he vingut per fer sessió de metges i les faig.
De cop ja m'han passat aquests tres dies i he de tornar a l'aeroport. Com una fitxa d'un joc de l'oca, em col·loco altre cop a l'illa.

Diuen que farà mal temps, la tramuntana torna.