Com m'enyoro. És curiós. A vegades no caic que no sóc a Catalunya. Encara em sorprenc quan hi ha bunyols tipus dònut, en comptes de castanyes i panellets, arbres que es reguen amb sucre perquè neixin caramels vermells i llargs, en comptes de menjar mones de pasqua. Encara se'm fa extrany fer feina un 11 de setembre o un 24 de juny....
Sant Jordi ha arribat aquí amb cavall, i alguna rosa s'escapoleix en el "dia del llibre". Volia passejar pel carrer nou, i distreure'm amb les quatre parades de llibres, per no sentir-me tant enyorada. Però avui plou molt i bufa tramuntana de la bona i els carrers són buits, i ser a dins de casa és com anar amb barca.
Em sento ben catalana.... així que obriré els meus sentits per percebre aquest dia tant maco, en la distància. Imaginaré que passejo per les Rambles de Barcelona, o que sóc per Arenys, i sec a les escales de la placeta mirant el passar de la gent. Recitaré algun poema sota la pluja, i potser algun pètal vermell em duu el vent. Bon Sant Jordi...
1 comentaris:
Mirar endevant ses coses , colec.cionar valor i entrenar per seguir. Tot just, tot clar. La vida guanya terreny al temps i cal esforç pel cami.
Publica un comentari a l'entrada