els veïns

La tramuntana ens ha deixat, i a l'obrir la porta d'aquest dissabte, m'arriba l'olor de lavanda, romaní i herba mullada que tant m'agrada. El dia s'aixeca amb quatre nivulats i un sol tímid. Hi ha unes quantes flors aquí a l'entrada imposant els seus colors, potser per el buit de la rosa d'ahir.

Avui noto que torna el bon temps perquè com cada any, a finals d'abril, tornen els vesins de la casa número 15. Aquest matí me n'he adonat, perquè ja hi ha aparcat el Forester Subaru de no se quin any, de color verd porticó.

La primera vegada que vaig parlar amb ells, jo prenia el sol amb poca roba al porxo. Era a finals de l'estiu del 2008, i acabàvem d'instalar-nos allà, era la quarta casa amb poc més de dos anys. La dona, de la qual no recordo mai el seu nom, amb la seva ruta a peu habitual, va aturar-se davant la tanca de casa, i va cridar-me per presentar-se.

Vaig saber que era la dona que vivia a la casa número 15 pel seu accent francès.

Els vesins de la 13 ( les tres cases compartim el mateix camí), ja m'havien dit que a la 15 hi vivien una parella formada per una parisina important d'uns 75 anys i un belga d'uns 85, que feien temporada d'abril a octubre. Havien comprat la casa feia més de 40 anys. Que fins feia uns cinc anys (quan encara tenien prou força) venien amb veler, i que a Menorca, tenien una vida social molt ocupada i organitzaven a casa seva festes i còctels amb gent culturalment molt interessant.

Però quan la madamme va fer el seu Hjola Buejnos diajs, em va semblar la persona més senzilla del món. Anava molt ben vestida i molt pintada, el maquillatge se li acumulava a les seves nombroses arrugues. Em va mirar molt i em va dir: que jguapa i que moguena que egues, però crec que el que volia dir-me era: aprofita que ets jove. Em va preguntar d'on venia, i a què em dedicava i vam xerrar una estona molt agradable. Vam parlar amb anglès i amb francès, però vam arribar a la conclusió que ens entendríem millor amb castellà. Jo era vergonyosa amb pocs idiomes i ella era curiosa i amb vocabulari culte. Recordo perfectament quan em va dir: Teneis un jagdin pjrecioso. Veo que te ggusta el huejto. Vaig flipar, no sabia com agafar-ho. La veritat es que en aquell moment, feia una setmana que vivia allà, i només havia arrencat quatre herbes i plantat quatre aromàtiques, el terreny feia pena d'abandonament. No se si era una ironia, o em va veure les ganes de posar-hi color a l'entorn i va animar-me. Va passar l'octubre, i un dia es van acomiadar. Buen invierjno. I el Forester Subaru va deixar d'estar aparcat al camí.

L'estiu passat, quan coincidíem, sempre parava a la tanca de casa i m'explicava on anaven a sopar o quin dia els esperava. (Llavors l'entorn feia goig, moltes flors, moltes plantes, i un hort fantàstic. Haviem fet feina). Sempre estava contenta, sempre tenia paraules agradables, sempre anava ben vestida i sempre era correcte. El seu marit amb gepa i cabell blanc passava per davant de casa sense mirar i amb pas ràpid, per por a creuar-se amb algú. Quan no ho podia evitar, aixecava el braç i saludava. La sociable era ella.

I jo somiava i imaginava les seves vides des del primer dia que vaig saber d'ells. Qui no s'ha imaginat mai la vida dels veïns?

Els imaginava joves i enamorats, venint amb veler, vivint els hiverns a París i els estius a Menorca. Els admirava de veure'ls junts després de tants anys, i volia pensar que encara estaven enamorats.

Fa unes setmanes amb el vesí de la 13, vaig tornar a tenir una conversa sobre els de la 15. Estàven a punt d'arribar. El jardiner feia dies que feia feina pel seu tros. Llavors, va explicar-me alguna cosa més de les seves vides, i vaig sorprendre'm molt de com de diferent era a la que jo m'havia imaginat.

Avui hi he tornat a pensar (amb com ens imaginem la vida dels altres, i com de diferent és la realitat) quan he vist el Subaru Forester de color verd porticó aparcat.

Tinc ganes de veure a la Madamme i dir-li que me'n alegro que tornin a ser aquí. Tornar a tenir converses amb ella, i seguir imaginant les seves vides...