Dissabte matí II

I segueixo amb el dissabte.

Dicideixo desfer algun dels desordres materials que m'acompanyen diariament. D'entre:

- disminuir el desordre dels meus bolsos...

- llençar alguna de les milers de coses que guardo (perquè podran servir per alguna cosa).

- revisar l'adreça de correu hotmail que fa segles que no miro.

I em proposo fer la opció més virtual.

Hi ha un munt de mails. Em pregunto perquè ho reviso de tan en tan. I és perquè penso que sempre es pot colar algun mail interessant (dentre tota la merda), d'algu que encara no sap l'adreça que tinc des de fa més de 3 anys. En el cas que fos així, el cor faria un salt de sorpresa.

Com el salt d'avui. Faria un so més o menys així (intentaré trancriure'l): gghhai.

És semblant a aquella sensació que m'agrada tant tenir i que malauradament es va perdent: la sorpresa de rebre una carta. Seria més o menys així: ggghhaiiuau.

El salt d'avui

Quan ja tenia encés l'acte reflexautomàtic d'apretar el botó eliminar: gghhai! Veig un mail amb el nom d'un antic company d'EGB, que fa anys que no en se res.

gghhai! els meus ulls no m'han enganyat.

El llegeixo i al final de tot ens demana que fem arribar el text i que fins hi tot li expliquem a les gambes, perquè quan emigrin al fons del mar també ho expliquin.

En aquest moment dicideixo tres coses:

- escriure-li un mail demanant-li tot el que em ve al cap.

- anar a la platja i explicar-ho al fons del mar. ( mitjançant un missatge a una ampolla, com els vells temps...)

- escriure el text al bloc.

Només em faltava la tercera.

El riu.

Totes les persones que coneixem, els fets que fem o ens passen, queden gravats dins nostre. Gravats de tal manera que esdevenen nosaltres mateixos en sí, no som una única persona o fet, sinó un recull de vivències.

Per tant, quan neguem (odiem) algun d'aquests elements esdevenim tristos, ja que alhora ens estem negant a nosaltres mateixos, al nostre amor. Neguem la realitat d'un passat (realitat fenomènica) o bé d'un futur (realitat mental). I negar-se a un mateix, ni que sigui una part, ens dur desamor, tristesa. Ens va molt bé provar de no eliminar sinó transformar, ja que odiar i estimar tenen la mateixa arrel: l'amor; que es defensa, en cas de d'odi; o es mostra tal com és, en cas d'estimar. Transformar és entendre, és acceptar, és estimar.

Per posar un exemple: quan hem pensat que quan siguem vells no podrem gaudir de la vida, que no podrem serem feliços, llavors ens hem entristit, ja que estem dient que serà dolent, i allò serà una part de la nostra vida, inherent a ella. Quan érem més petits no vàrem ser feliços? I quan vàrem ser més grans? I quan érem petits no ens vàrem entristir al pensar en com seria la vida quan fóssim més grans, pensant en tots aquells canvis que succeirien? I tot i així vàrem seguir sent feliços. Per què no podríem seguir sent-ho? Sempre haurem estat el mateix. No cal que patim, la vida és un procés encadenat, gradual, i gradualment ens anirem adaptant.

Acceptar no vol dir resignar-se a res, podem canviar tot allò que sigui possible en l'ara; i acceptar allò que encara no té canvi possible, de moment. Ens va molt bé aprendre a confiar i esperar. La nostra ment ja sap el que es fa.

Si a la fi la realitat que ens agrada és la felicitat, lo important és doncs acceptar la realitat, sense resignació, sinó amb amor. LLavors serem el que volem: feliços. La vida ha estat creada a mesura per la pròpia vida; no pot ser dolenta per a ella mateixa.

Curiosament, no retenint la vida, és com retenim la felicitat. En tots nosaltres, i amb nosaltres, tal com deia Rabindranath Tagore: l'amor mai es perdrà.

La felicitat ens dur a un estat de llibertat que ens fa poder maniobrar sense pressió, més fàcilment, i així podrem apreciar millor la bondat del tot. Ens ajuda associar els fets que ens puguin desagradar amb les persones que els han fet. Tothom ha fet sempre el millor possible. Entendre que els humans tenim limitacions corporals i mentals en funció dels diversos condicionants és també acceptar-nos. No cal que ens jutgem per un pensament o acció, tan sols ens cal entendre per què ha passat tot com per saber que en l'arrel de tot acte hi ha l'amor, la bondat, la veritat.

La felicitat duradora és estar enamorat de la vida; i tot allò que hem percebut amb els sentits o que hem pensat (encara que no hagi succeït de veritat) forma part d'ella.

Un dia, fent la ruta al voltant dels Anapurnes amb en Roger, a un poble que es diu Tal - llac en nepalès -, des de l'alçada d'un camí costerut i humit que vorejava una estreta gorja, vàrem poder veure al fons de la vall una frase que algú havia configurat amb pedres enormes: ”Love is enough”.