Cada dia et penso. I me de dir que ja no hi ets, perquè et sento tan aprop que a vegades no m'acabo de creure que has marxat fisicament.
Són uns segons molt breus, però alhora són eterns.
Quan et penso, m'ho he de dir, perquè encara tinc la sensació que arribaré a Arenys amb la motxilla a l'esquena, m'aturaré davant de casa i miraré cap a dalt, al balcó. I allà hi seràs tu, asseguda a la teva cadira, vigilant les flors del balcó i mirant els moviments del carrer a través del vidre. Llavors et treuré la llengua i tu me la treuràs.
Picaré el timbre i pujaré les escales corrents. T'abraçaré molt fort, sentiré la teva olor que tan m'agrada i et faré molts petons, i també al coll per fer-te pessigolles. I tu riuràs.
Em donaràs dos carmels, un i dos, com sempre i em demanaràs si he vingut amb avió i quants dies em quedaré. I jo et tornaré a abraçar per guardar-me aquest instant i et diré que t'estimo i que ets la iaia més maca del món.
1 comentaris:
jo hi penso sovint i encara la ploro, no sé potser és perquè no la vaig poder veure o no sé, és una sensació estranya: te n'anaves de viatge però quan tornaves sempre estava alla, i aquesta vegada no, aquesta vegada ja no hi era . moltes coses em fan pensar en ella... i és que ens ho va donar tot per a nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada