Avui també.
Ja fa anys que vaig llegir La pell freda, i em va captivar, però des de que visc a l'illa que s'em apareixen escenes continuament. I m'agrada.
Avui recordo una de les moltes frases que vaig apuntar-me: El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins.
I la cançó que he cantat tantes vegades...
I no se si és perquè és l'últim llibre que he llegit, però comença a passar-me el mateix amb La memòria de les formigues.
"Una dona sola és una dona sola, una dona sola al costat del mar, és l'infinit"
Aquest llibre em fa tenir converses silencioses amb mi mateixa.
Avui he estat observant les petites formigues que han estat seduïdes per una gota de mel descuidada, una mel que em va enviar el meu pare de Vallgorguina. I no m'extranya. mmmhh...
"Visc amb el desig inùtil de ser una formiga. Les formigues no tenen memòria. Una formiga intel·ligent, guapa, forta, jove no se sent immortal perquè simplement no ho recorda. La formiga només recorda l'instant i aquest és l'estat ideal de l'existència."
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada