...

Biel

avui només puc dir, que aquesta illa ja no serà la mateixa. Es Cau se n'ha anat amb tu Biel. Juntament amb en Curro, el feieu un lloc entrenyable, únic, especial. L'heu estimat tant perquè fos viu, que ara ja viu per sempre, dins nostre.

En aquest petit racó de Cala Corb, hi perdurarà per sempre la teva essència: la dels bons records, la dels anys de cançons, de nits de música, de rialles de petits i grans, de recolliment d'hivern, d'estius a la fresca, de grans amistats....

He mirat al cel per si podia encara escoltar la teva veu, i sentir com em dedicaves una vegada més na nena. Per fer-me la punyeta, una vegada més diries: per l'al·lota de Barcelona! i una vegada més arrufaries el nas rient, quan jo et digués que no, que no sóc de Barcelona.

M'has fet estimar moltes cançons. Et recordaré sempre.

Serà una nit, plena de llum d'il·lusió,

tu ploraràs quan jo vindré, tu ploraràs d'emoció.

I quan senti que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument

sentiré dins es cor sa paraula de la mar i des vent.

els veïns

La tramuntana ens ha deixat, i a l'obrir la porta d'aquest dissabte, m'arriba l'olor de lavanda, romaní i herba mullada que tant m'agrada. El dia s'aixeca amb quatre nivulats i un sol tímid. Hi ha unes quantes flors aquí a l'entrada imposant els seus colors, potser per el buit de la rosa d'ahir.

Avui noto que torna el bon temps perquè com cada any, a finals d'abril, tornen els vesins de la casa número 15. Aquest matí me n'he adonat, perquè ja hi ha aparcat el Forester Subaru de no se quin any, de color verd porticó.

La primera vegada que vaig parlar amb ells, jo prenia el sol amb poca roba al porxo. Era a finals de l'estiu del 2008, i acabàvem d'instalar-nos allà, era la quarta casa amb poc més de dos anys. La dona, de la qual no recordo mai el seu nom, amb la seva ruta a peu habitual, va aturar-se davant la tanca de casa, i va cridar-me per presentar-se.

Vaig saber que era la dona que vivia a la casa número 15 pel seu accent francès.

Els vesins de la 13 ( les tres cases compartim el mateix camí), ja m'havien dit que a la 15 hi vivien una parella formada per una parisina important d'uns 75 anys i un belga d'uns 85, que feien temporada d'abril a octubre. Havien comprat la casa feia més de 40 anys. Que fins feia uns cinc anys (quan encara tenien prou força) venien amb veler, i que a Menorca, tenien una vida social molt ocupada i organitzaven a casa seva festes i còctels amb gent culturalment molt interessant.

Però quan la madamme va fer el seu Hjola Buejnos diajs, em va semblar la persona més senzilla del món. Anava molt ben vestida i molt pintada, el maquillatge se li acumulava a les seves nombroses arrugues. Em va mirar molt i em va dir: que jguapa i que moguena que egues, però crec que el que volia dir-me era: aprofita que ets jove. Em va preguntar d'on venia, i a què em dedicava i vam xerrar una estona molt agradable. Vam parlar amb anglès i amb francès, però vam arribar a la conclusió que ens entendríem millor amb castellà. Jo era vergonyosa amb pocs idiomes i ella era curiosa i amb vocabulari culte. Recordo perfectament quan em va dir: Teneis un jagdin pjrecioso. Veo que te ggusta el huejto. Vaig flipar, no sabia com agafar-ho. La veritat es que en aquell moment, feia una setmana que vivia allà, i només havia arrencat quatre herbes i plantat quatre aromàtiques, el terreny feia pena d'abandonament. No se si era una ironia, o em va veure les ganes de posar-hi color a l'entorn i va animar-me. Va passar l'octubre, i un dia es van acomiadar. Buen invierjno. I el Forester Subaru va deixar d'estar aparcat al camí.

L'estiu passat, quan coincidíem, sempre parava a la tanca de casa i m'explicava on anaven a sopar o quin dia els esperava. (Llavors l'entorn feia goig, moltes flors, moltes plantes, i un hort fantàstic. Haviem fet feina). Sempre estava contenta, sempre tenia paraules agradables, sempre anava ben vestida i sempre era correcte. El seu marit amb gepa i cabell blanc passava per davant de casa sense mirar i amb pas ràpid, per por a creuar-se amb algú. Quan no ho podia evitar, aixecava el braç i saludava. La sociable era ella.

I jo somiava i imaginava les seves vides des del primer dia que vaig saber d'ells. Qui no s'ha imaginat mai la vida dels veïns?

Els imaginava joves i enamorats, venint amb veler, vivint els hiverns a París i els estius a Menorca. Els admirava de veure'ls junts després de tants anys, i volia pensar que encara estaven enamorats.

Fa unes setmanes amb el vesí de la 13, vaig tornar a tenir una conversa sobre els de la 15. Estàven a punt d'arribar. El jardiner feia dies que feia feina pel seu tros. Llavors, va explicar-me alguna cosa més de les seves vides, i vaig sorprendre'm molt de com de diferent era a la que jo m'havia imaginat.

Avui hi he tornat a pensar (amb com ens imaginem la vida dels altres, i com de diferent és la realitat) quan he vist el Subaru Forester de color verd porticó aparcat.

Tinc ganes de veure a la Madamme i dir-li que me'n alegro que tornin a ser aquí. Tornar a tenir converses amb ella, i seguir imaginant les seves vides...

percebent en la distància

Com m'enyoro. És curiós. A vegades no caic que no sóc a Catalunya. Encara em sorprenc quan hi ha bunyols tipus dònut, en comptes de castanyes i panellets, arbres que es reguen amb sucre perquè neixin caramels vermells i llargs, en comptes de menjar mones de pasqua. Encara se'm fa extrany fer feina un 11 de setembre o un 24 de juny....

Sant Jordi ha arribat aquí amb cavall, i alguna rosa s'escapoleix en el "dia del llibre". Volia passejar pel carrer nou, i distreure'm amb les quatre parades de llibres, per no sentir-me tant enyorada. Però avui plou molt i bufa tramuntana de la bona i els carrers són buits, i ser a dins de casa és com anar amb barca.

Em sento ben catalana.... així que obriré els meus sentits per percebre aquest dia tant maco, en la distància. Imaginaré que passejo per les Rambles de Barcelona, o que sóc per Arenys, i sec a les escales de la placeta mirant el passar de la gent. Recitaré algun poema sota la pluja, i potser algun pètal vermell em duu el vent. Bon Sant Jordi...

allà dalt

La caqueta, cagarada, pasterada, merdofia d'ocell que ha caigut damunt el meu projecte (per fi acabat després de mesos, i de baralles amb el word), just davant de la copisteria, quan em disposava a enquadernar-lo, m'ha fet riure molt. Jo el duia com un pastís fràgil. I xoffff. Que còmic! No m'ho podia creure. Ho necessitava tant. Riure.

Espero demà no deixar-me'l a l'avió, perquè no se si em farà tanta gràcia.

Així que amb aquest regal vingut del cel, no he pogut fer res més que mirar amunt i respirar.

La iaia estaria contenta de veure passar tants avions.

Però no eren avions. El cel m'ha dibuixat un pentagrama i em dedica una cançó, perquè m'impregni de veritats, un sol, un si, un do.......i senti la música d'allà dalt, que també és aquí dins, amb mi.

m,

Avui plou i m'he passat el dia mirant per la porta de vidre. He volgut sortir i m'he mullat. Et penses que no m'agrada l'aigua, però surto quan plou, i ho faig perquè tu vinguis corrents toquis la campana de vaca que penja del porxu i et posis a cridar-me. M'agrada que em busquis.

Avui no t'has mogut, t'enrotlles un tros de cabell amb els dits i intentes concentrar-te. I no pots. De tan en tan passes una pàgina d'aquestes que tant et mires últimament, i quan creus que te la saps, i t'ho mereixes, et menges una xuxe,de maduixa. Avui no te'n mereixes gaires. Jo vinc i et tiro a terra un llapis,una goma, un boli, un retolador d'aquests que ara remenes tan per no mossegar-te les ungles, i tu rius. I jo ho torno a fer, i tu rius. Estas trista i jo ho se, per això aquests dies no em separo de tu.

Des de que ens vam conèixer, em crides amb molts noms: anís, anisset, cosa guapa, reina, amore, xai, nena peluda, confit...... no sempre t'entenc però se que són coses maques, perquè ho dius amb dolçor.

A vegades fas veure que no em veus, o potser sóc jo que ho faig veure? a vegades m'espies, o potser sóc jo que t'espio? M'estimes. I jo m'acosto silent a tu, per dir-te que també t'estimo. M'agrada ser a prop teu. A vegades passejo suaument la cua per la teva tassa de te, faig voltes a l'ordinador sense tocar el teclat, allargo la pota amb la intenció de tocar-te el nas.... passaria hores damunt teu..... ets la millor migdiada.

Em dius: que princesa que ets, però saps que m'agrada passar-me el dia empaitant pardals, caçant sargantanes, mosques.. per després regalar-te-les. M'agrada saltar, córrer i pujar als arbres, per després venir corrents a trobar-te, i estendre la meva mandra damunt el teu sofà, i si pot ser, damunt la teva falda. I de tanta felicitat, ronronejar.... em pregunto perquè els humans no heu après aquest acte de sinceritat.

Aiiii la meva nenaaaaaaa! dius aixafant-me el pèl. I m'agafes per les dues potes i em gronxes. LLavors jo faig uns miaus, que són diferents als miaus que faig quan em trobo la porta de casa tancada, o quan tinc gana. Poc a poc ja comences a entendre'm. M'agrada el menjar que menges, m'agrada a pesar de tot, quan em pentines, m'encanta les enormes estones de carícies que em fas, disfruto jugant a futbol amb les pilotes de paper de plata que tan odies i trobo molt lletja la canya de pescar amb ratolí penjant que va cagar-me el tió. Amb la selva que hi ha aquí fora.. no feia falta. M'encanta on dorms, el teu sofà,la teva roba, les teves mantes i l'olor que fas. Et penses que t'esgarrapo, quan el que faig és acariciar-te, i a vegades només vull jugar, però tinc ungles. Aquests dies m'amago quan agafes la pilota taronja i la tires fort per desestressar-te, fent canastes, però també m'agrada, perquè quan encertes et poses contenta, crides i saltes. Els matins et desperto, i t'enfades una mica, només una mica, i bufes... però es que ha sortit el sol i vull compartir amb tu aquest moment.

Fa uns dies que em preguntes mirant-me si t'estimo. Que m'estimes? que m'estimes? I acostes el teu nas al meu, i ens fem un petó d'esquimal. Es clar que t'estimo.

Anís*

les coses arriben quan més les necessites

He passat la Pasqua sense mona, i uns dies viscuts més, sense sortir d'aquest tros de terra envoltat d'aigua, evitant trobar-me guiris amb crema solar i els catalans amb segona residència que venen a ocupar les platges que han acompanyat la solitud dels que resistim l'hivern. I ens n'anirem acostumant...

I ara, mentre encara em queda una setmana de vacances per estudiar una mica i fer veure que estudio també, vaig esperant que vinguin els amics i m'expliquin les aventures. He triat que fos així, dies de casa, esmorzars llargs i apunts. Voldria explicar com he vist els dies passar, acompanyant la natura ressorgir, amb sargantanes per veïnes. Mirant lluny, lluny d'aquí....

I seguint emocionalment obliqua, després del dia d'ahir, avui m'aixeco amb calma, deixant que l'esmorzar porti el ritme, i la tassa de té vermell dicti les lectures. Una trucada de la mamma (oh la mamma quan més et necessito) em porta a la realitat. Fa més d'una setmana per no dir dues, que m'han enviat un paquet urgent perquè arribés abans de pasqua. Alguna cosa amb vida hi ha d'haver si em dius alterada que es pot haver fet malbé. M'encanten aquest tipus de sorpreses. De pre ocupar-te no te n'ocupis mama.

I jo amb la calma menorquina, potser perquè ja porto uns quants anys aquí, on la immediatesa ha desaparegut del meu dia a dia, decideixo anar a correus a veure què passa. No pensava sortir de casa per uns quants dies, fer no-cotxe, i res més que anar de casa a l'hort, de l'hort al jardí zen, o a olorar les aromàtiques, i potser algun tomb despistat amb velo.

Però agafo en tomaquet i m'acosto a correus, on hi ha paquets i paquets que no hi caben. Cinc dies de festa i un munt de coses necessàries i innecessàries acumulades que arriben en una illa amb un destí fixat, esperant ser rebudes. Fa dies que el paquet és allà, i els embotis de can Pons deuen estar reproduint-se. Paquet a les mans arribo a casa i l'Anís sap més que jo, com sempre, perquè treu la llengua.

L'obro, amb llàgrimes ( que figa que sóc) feliç de llegir-vos, de notar-vos. Us estimo. Gràcies, gràcies per l'energia i els ànims. Gràcies per la càrrega porcina que costa de trobar en terres de sobrassada. Gràcies per la mona particularment mariona (sense ous de xocolata, ni plomes, ni pollets....) una mona de caramels de colors, dolça, que m'endolcirà els dies difícils. Les coses arriben quan més les necessites. Avui, avui és perfecte. I em torno a dir: les coses arriben quan més les necessites.

I me permès tenir un moment solitari amb la càmara, fer una mica la mona, el micu... i un petit empatx de llaminadures.